Gliejia
Sán Blesc e benediscion
Duc cánc a se fè benedì l col
L eva n ferdon coche podëva se permëte demè l meis de faurè. Ju duc cánc a scola, ma davánt scola ence n chël di la mëssa. Na mëssa da sté struchei un su per l auter nte le cropie per se paré dal crude. Da se matié sepropio col fladou de la bocia ite per le manëce. A la fin, davánt da se n jì fora de gliejia, se l savëva bele, n chël di l eva ncora da speté: s’ava da ciapé la benediscion de Sán Blesc.
Spo, èi: se prejenta l preve fora de sacrestia vestì su demè col camesc blánch, i cordons e la stola. Nte le mán, doi ciandële n crousc, tignude auna co na vëta rossa.
Nloutamo fora fora da le cropie e ju duc cánc n fila, un ndavò l auter, fin ju da le mëscole bel come a jì a la comunion. Sun chële matonele de mermol l eva dut n cloch cloch de zaperlotade dei ciauzei da le broce. Na tosata – no se sa cò – foradenia la sbriscia, la piert l ecuilibrio e la se n va nschëna via per fonz: sot ai ciauzei fora la mossëva avei na patina de glac. Nos tosac che se meton a ride, chële mëde che – nveze – mostroneia e l preve che mola ju n ciavat che no mpermët nia de bon. Puora tosata – no me recorde chi che l’eva – ngromolida dal freit, la no l ava propio nò fat aposta, e tost l’eva levada su.
Pò dut s’ava concé via e l preve l eva rué pro vigniun n fila con sue ciandële. Da fè mprescia. Da dì ju mprescia. L parëva chële doi ciandële sot al barboz ite, l borbotáva ju velch de duta sgonfa ulache da ntëne l eva demè “Sanctus Blasius” e via ndavò nte cropia a speté che ence dute chële mëde e duc chi berbisc i ciape sua benediscion.
L eva la benediscion de Sánt Blesc n chël di, contra l mel ntel col. Dijon – nsoma – contra goje, mociogne, rie tos, ponte, costipazion e malore da detel che, davántvia, scialdi portáva al auter mondo. Mi me damanáve comei demè per l col; comei che, per de autre malore, no n eva sort de sánt e de benediscion da fè na medema zerimonia. E sci che ciaponve ruscli, varizele, scarlatine, orechioni, mei decà e mei delà.
Mah: se veiga che Sán Blesc l n’ava deplù de spezial! Ma forsi me fale, che vegniva ben perié sánte e sánc per ogni sort de mei: Sánt Antone, Sánta Rita, Sánta Tilia, Sánt Florián…
E po, per via de ciandële, no n évelo sté ence l di davánt – propio l di davánt, ai 2 de faurè – duta na zerimonia feter compagna?
Chëla l’eva dut autra roba: no t’eve ti l benedët, bensì le ciandële. N chël di de la Madona de Faurè vegniva benedëte le ciandële, chële che po assa servì a cesa per n monton de ocajion via per l ann. Ciandële da lum benedëta, da trè ca davánt a nen malé, a nen mort, per l preve nte cesa o demè per perié chelche sánt de protezion; ciandële da tò ca con duta devozion.
“Nò ve matié con chëla ciandëla, che chëla l’é benedëta!” l’ava cridé la mama n chëla sera che – senza lum – l eva sté mpié una de chële ciandële, che almoto de autre nou n eva e nos mossonve pur jì a matié coi deic ite per l pavier o su per la cëra che degorëva ju.
Pur tres de ciandële se tratáva ence l di davánt e de benediscion laprò. No n é che nos onse fat cajo plu de tánt. N chi agn no sè propio ci che no fossa sté benedì!:
- l olif n la Domënia del Olif: chël olif per ogni crist da jì a mudé ju, da brujé da le tempiade, da mëte ntel fen e nte ciámp;
- l fuoch la Sabeda Sánta;
- la iega n la veia de Pasca Tofania, n Sánt Stefan e ence n la Sabeda Sánta: iega sánta per pile de gliejia, per segliei de cesa, per funzion de benediscion; iega da rencuré nte gliejia nte nen mastel e a cesa nte na boza;
- i ciof n Sánta Maria Maiou;
- le cese una per una, davò Pasca via;
- bestiam e le pasture ntel fè pastorëc;
- moronele o autre robe da bel davánt da se le mëte;
- padrenostri e robe da devozion;
- le ële che ava partorì: davánt de podei ite ndavò nte gliejia, da le stravardé – pourëte – dai spiriti maligni;
- l temp, dute le domënie del isté;
- l sel;
- le stale nfestade da desgrazie;
- chelche fiol puoch de bon;
… e via coscita, n eterno.
No n eva conzepibile na vita senza preve e senza sue benediscion.
Ence la mere e l pere i fajëva l senn de la crousc co la iega sánta de seglel ai fioi che sen jiva dalonc da cesa. Nia bussade o mbraciade, ma l senn de la crousc ben.
Nte dut chël tánt, podëva sté ben ence la benediscion de Sánt Blesc.
Spo, èi: se prejenta l preve fora de sacrestia vestì su demè col camesc blánch, i cordons e la stola. Nte le mán, doi ciandële n crousc, tignude auna co na vëta rossa.
Nloutamo fora fora da le cropie e ju duc cánc n fila, un ndavò l auter, fin ju da le mëscole bel come a jì a la comunion. Sun chële matonele de mermol l eva dut n cloch cloch de zaperlotade dei ciauzei da le broce. Na tosata – no se sa cò – foradenia la sbriscia, la piert l ecuilibrio e la se n va nschëna via per fonz: sot ai ciauzei fora la mossëva avei na patina de glac. Nos tosac che se meton a ride, chële mëde che – nveze – mostroneia e l preve che mola ju n ciavat che no mpermët nia de bon. Puora tosata – no me recorde chi che l’eva – ngromolida dal freit, la no l ava propio nò fat aposta, e tost l’eva levada su.
Pò dut s’ava concé via e l preve l eva rué pro vigniun n fila con sue ciandële. Da fè mprescia. Da dì ju mprescia. L parëva chële doi ciandële sot al barboz ite, l borbotáva ju velch de duta sgonfa ulache da ntëne l eva demè “Sanctus Blasius” e via ndavò nte cropia a speté che ence dute chële mëde e duc chi berbisc i ciape sua benediscion.
L eva la benediscion de Sánt Blesc n chël di, contra l mel ntel col. Dijon – nsoma – contra goje, mociogne, rie tos, ponte, costipazion e malore da detel che, davántvia, scialdi portáva al auter mondo. Mi me damanáve comei demè per l col; comei che, per de autre malore, no n eva sort de sánt e de benediscion da fè na medema zerimonia. E sci che ciaponve ruscli, varizele, scarlatine, orechioni, mei decà e mei delà.
Mah: se veiga che Sán Blesc l n’ava deplù de spezial! Ma forsi me fale, che vegniva ben perié sánte e sánc per ogni sort de mei: Sánt Antone, Sánta Rita, Sánta Tilia, Sánt Florián…
E po, per via de ciandële, no n évelo sté ence l di davánt – propio l di davánt, ai 2 de faurè – duta na zerimonia feter compagna?
Chëla l’eva dut autra roba: no t’eve ti l benedët, bensì le ciandële. N chël di de la Madona de Faurè vegniva benedëte le ciandële, chële che po assa servì a cesa per n monton de ocajion via per l ann. Ciandële da lum benedëta, da trè ca davánt a nen malé, a nen mort, per l preve nte cesa o demè per perié chelche sánt de protezion; ciandële da tò ca con duta devozion.
“Nò ve matié con chëla ciandëla, che chëla l’é benedëta!” l’ava cridé la mama n chëla sera che – senza lum – l eva sté mpié una de chële ciandële, che almoto de autre nou n eva e nos mossonve pur jì a matié coi deic ite per l pavier o su per la cëra che degorëva ju.
Pur tres de ciandële se tratáva ence l di davánt e de benediscion laprò. No n é che nos onse fat cajo plu de tánt. N chi agn no sè propio ci che no fossa sté benedì!:
- l olif n la Domënia del Olif: chël olif per ogni crist da jì a mudé ju, da brujé da le tempiade, da mëte ntel fen e nte ciámp;
- l fuoch la Sabeda Sánta;
- la iega n la veia de Pasca Tofania, n Sánt Stefan e ence n la Sabeda Sánta: iega sánta per pile de gliejia, per segliei de cesa, per funzion de benediscion; iega da rencuré nte gliejia nte nen mastel e a cesa nte na boza;
- i ciof n Sánta Maria Maiou;
- le cese una per una, davò Pasca via;
- bestiam e le pasture ntel fè pastorëc;
- moronele o autre robe da bel davánt da se le mëte;
- padrenostri e robe da devozion;
- le ële che ava partorì: davánt de podei ite ndavò nte gliejia, da le stravardé – pourëte – dai spiriti maligni;
- l temp, dute le domënie del isté;
- l sel;
- le stale nfestade da desgrazie;
- chelche fiol puoch de bon;
… e via coscita, n eterno.
No n eva conzepibile na vita senza preve e senza sue benediscion.
Ence la mere e l pere i fajëva l senn de la crousc co la iega sánta de seglel ai fioi che sen jiva dalonc da cesa. Nia bussade o mbraciade, ma l senn de la crousc ben.
Nte dut chël tánt, podëva sté ben ence la benediscion de Sánt Blesc.
autore: Sergio Masarei
provenienza dei testi: “tosat da nnier n.2 – 240 ricordi a ciaval dei agn 1940-60”
lingua: fodom


