Gliejia
N Capion: da gran verité a gran ipocrijia
L eva da jì a tò l cender n chël di de Capion. Davò l carlescé, vigniva la penitenza: l juné e l se astegnì da ogni sort de festa. La sëra davánt ncora cartade fora per le cese, e ades mo bándo a dut cánt chël che podëva ester de bel e de lesier: scomenciáva la Carësuma.
Nte gliejia, duc cánc n fila un ndavò l auter: tosac, ële, ëi, che se jiva del viers del auté. No manciáva degugn. Se se prejentáva davánt al preve sun scialin de le mëscole. Dël tolëva fora na pizada de cender fora de na patena de or co le ponte de trei deic e l te la mpoiáva sui ciaveis delongo soura l vis a senn de crousc, dijan:
“Memento homo qui pulvis es et in pulverem reverteris” (Recordete che ti t’es polver e che polver te tournaras).
Gran verité che jiva ben per duc cánc: dal plu puoro al plu rich. Gran verité da ie n descore soura finche se vol. A nos tosac ne vigniva dit de no se l trè via delongo chël cender, che l eva benedët. Jonve a se l palpé coi deic. Pò, davò scola, tournei a cesa ie mostronve a la mama opura se cialonve ite ence ntel specio a vedei cotánt che n eva ncora. Onse sapù che vian cortina, na outa morc, sonse deventei polver. Ence n modo de dì de chi gragn l dijëva chëst tánt: “L é rué colavia a fè tiera.”
E po, tò ci che n bel momento i no te smescëda su (su per chi agn ’70, che l eva da mudé su dut cánt): sci sci l cender sci, ma chële parole nò, chële nò le no jiva plu ben. L eva da le mudé e i eva stade mudade:
“Convertiti e credi nel vangelo” dijëva chëste nuove.
“Ci freide e ci stupide” sè che m’eve delongo dit.
Cotánt fauze che le me savëva. Se mi sonve ilò n senn de devozion a me fè mëte l cender, no n eve ne debujen de me conviertì (che sonve bele ntel spirito del cristián che fesc penitenza), ne tánt demánco de me sentì dì de crei ntel vangelo, copache, se – ncora nviade – sonve ilò, volëva dì che bele ie cherdëve ntel vangelo.
Chëst fat per dì cié? Che de tel robe i n assa mudé e mudé, fin da sconvolge su chi vegli, da i scandalisé datrac, e da mëte chi joegn nte la situazion tela de no ie crei plu a troc ac de devozion.
Nte gliejia, duc cánc n fila un ndavò l auter: tosac, ële, ëi, che se jiva del viers del auté. No manciáva degugn. Se se prejentáva davánt al preve sun scialin de le mëscole. Dël tolëva fora na pizada de cender fora de na patena de or co le ponte de trei deic e l te la mpoiáva sui ciaveis delongo soura l vis a senn de crousc, dijan:
“Memento homo qui pulvis es et in pulverem reverteris” (Recordete che ti t’es polver e che polver te tournaras).
Gran verité che jiva ben per duc cánc: dal plu puoro al plu rich. Gran verité da ie n descore soura finche se vol. A nos tosac ne vigniva dit de no se l trè via delongo chël cender, che l eva benedët. Jonve a se l palpé coi deic. Pò, davò scola, tournei a cesa ie mostronve a la mama opura se cialonve ite ence ntel specio a vedei cotánt che n eva ncora. Onse sapù che vian cortina, na outa morc, sonse deventei polver. Ence n modo de dì de chi gragn l dijëva chëst tánt: “L é rué colavia a fè tiera.”
E po, tò ci che n bel momento i no te smescëda su (su per chi agn ’70, che l eva da mudé su dut cánt): sci sci l cender sci, ma chële parole nò, chële nò le no jiva plu ben. L eva da le mudé e i eva stade mudade:
“Convertiti e credi nel vangelo” dijëva chëste nuove.
“Ci freide e ci stupide” sè che m’eve delongo dit.
Cotánt fauze che le me savëva. Se mi sonve ilò n senn de devozion a me fè mëte l cender, no n eve ne debujen de me conviertì (che sonve bele ntel spirito del cristián che fesc penitenza), ne tánt demánco de me sentì dì de crei ntel vangelo, copache, se – ncora nviade – sonve ilò, volëva dì che bele ie cherdëve ntel vangelo.
Chëst fat per dì cié? Che de tel robe i n assa mudé e mudé, fin da sconvolge su chi vegli, da i scandalisé datrac, e da mëte chi joegn nte la situazion tela de no ie crei plu a troc ac de devozion.
autore: Sergio Masarei
provenienza dei testi: “tosat da nnier n.2 – 240 ricordi a ciaval dei agn 1940-60”
lingua: fodom


