Open menu

Mediateca Ladina Cesa de Jan: Mediateca

Piattaforma per la diffusione della lingua ladina

Cesa de Jan Provincia Autonoma di Trento Regione Autonoma Trentino-Alto Adige/Südtirol
Cesa de Jan - Mediateca » Tesć » Gliejia » Confescion e confescion

Gliejia

Confescion e confescionBio

Tost no sarà plu confescion
On n preve ncuoi – scior pleván Alfredo Murer – che, domënia davò domënia, l baudieia con chi nte gliejia ju per chi che no n é nte gliejia e, ntel perdiché, l tira ca trop de scioldi, de maridei cochemei e de confescion.
Mascima de la confescion; confescion che, propio lori – i prevesc – nte chisc ultimi vinticinch, trënta agn i à cialé ben de paré nten piz, copache – inutile jì a se scone – gnánca per lori no n eva e no n é plu del cajo de sté ite ore e ore ite per nen confescional a scouté su le sciolite poijie de le sciolite persone.

Su per i pruns agn ’70 – puori prevesc – i ava dut n fè riunion una su l’autra perciche la confescion la no se clame plu “confescion”, bensì “riconziliazion”. E mi dijëve dadaut a scior pleván che l eva da mat mudé na parola che duc cugniscëva per chël che l’ava dagnëra volù dì, nte una na nuova che no dijëva feter nia. La confescion l’eva la confescion e duc cánc ncora jiva a se confessé.
A pert chëst, de puoc i é restei i prevesc ncuoi e trop i à da fè.
Se nte chisc agn i à tánt dit che se pò pa ben ence jì a la comunion senza confescion, no n é plu del cajo de zeruché a coche l eva davánt. Se risćia de fè sauté ence la comunion; ma lascion mpò che vigniun l la pense coche l voie.

Per via de confescion, eve bele scrit ceze su chël auter liber de “Tosat da nnier”. Ilò dijëve de coche s’ava da se paricé come tosac a la confescion e de coche po se se confessáva. Chilò nveze me ven n mente nvalgugn fac bloc miei, che i podëssa ence ester stei de troc de deautri come mi. Me ven dai conté, tánto per i conté, tánto per recordé ci che l’eva o no n eva la confescion.

Prum, spo. Sonve student de seconda o terza mesana e, da le feste sot Pasca, n chël viade sonve rué ite da Bornech ite senza me avei ncora confessé. Nlouta mo, n vender o sabeda sánta che l eva, vade a La Plié a na funzion e me mëte n fila nte cropia con chëla de jì a me confessé. Feje dut mio bel at de coscienza, repasse miei picei e me parëce mentalmenter chël che eve da conté. Ngalin, ie son: toca a mi. E ulà ruìo? Rue propio nte confescional de scior pleván. E chilò, te dighe ben mi: de ulà, de cò, de cotán’ de viadesc, de comei, de su, de ju, de via, de ca… Plu che a na confescion, me parëva de ester rué a n prozes. Da l’autra pert de la grata, me sonáva de avei un che me despoiáva ju, che – plu che volei savei de miei picei e rajoné sun chi – l ava na veja mata de savei dut cánt de mi e de mia vita. L jure: mei plu ie sonse passé per sua grata.

Secondo. Nte colegio de Bolsán, ogni sabeda davòmesdì onve da jì a se confessé. Per daidé pro chël un o doi de cesa che confessáva, ruáva da Trënt su n tel vegle confescior, che l eva sourt come na ciampana. Dël no sentiva nia de ci che te ie contáve. Ence a descore con dël l eva corteján, ma ci che conta: l mossëva te damané doi trei viadesc ci che bele te i’ave dit. Nte confescional, ogni seconda parola che te ie dijëve: “èi èi”, e “ulà pa?”, e “ésto pentì?”, “no t’as plu da l fè, nò!” “te dijaras trei aimarie a la Madona”: fraji che, l plu de le oute, no passenáva blot nia con chël che te i’ave mpermò conté ju. Ben logica: la maiou pert de nos, fajonve fila davánt da suo confescional. E, ntra de nos, n eva un de la Val de Non, maturlo come taco, che ava tres l coragio de dì chël che dël pensáva. L ne dijëva, cánche l eva ben stuf de sté ilò mpontassù nte chëla cropia a speté suo turno: “Dai dai, vignì ca da mi un al viade, che ve confesse mi bel compagn de dël”. Spo, senza che l vegle preve sente nia de ci che podëva suzede defora, sto malagrazia l se metëva ju polito, col barboz sui pugn sarei come chël daite e, dadaut, l fajëva i medemi moti co le mán e l proferiva le medeme parole che l savëva blote adiment. E po l desgorjëva co nen bel senn de la crousc. “Vedeiso – l dijëva – se volei ve confésse mi bel ejato. E ve dè ence la soluzion”.

Terzo. Tres per via de Bolsán, n viade – davánt da men vegnì ite sot a Nadel – vade a me confessé nte chëla gran gliejia dei Franzescagn, ciariada de jent.
Nos, nte chëla gliejia, ntánt mëssa grana todëscia, scoutonve la mëssa bassa e curta – nia plu longia de desdot, vint menuti soi –dita ju de duta vemenza sun chël prum auté damprò da le mëscole da frate Fránz Roilo da Salejei de Soura. Ben, m’eve metù n fila damprò da n confescional e sonve mefo jù ite, speran che chël pater laite l sabe talián. A mia resposta per talián, l me respon ladavò; po l scouta miei picei, l disc su, l damana fora, fin cánche – ncandenò – l me disc che mi no sonve afato pentì de chël che eve fat e che eve da tourné la setemana davò. Che vàde, vàde puro e tourne con plu proponiment de pentiment. L’ombria de n senn de la crousc daite e la portela che se siera. No m’eva mei suzedù nia da detel. Sonve resté come n tel puoro cián co la coda nánter le giame.
Ma mpò volëve rué a cesa confessé. Me tire demez e po me feje coragio: me ciale ntourn e da l’autra pert de gliejia veighe che n eva n auter che confessáva. Feje la roda davòvia e rue fin ilò, senza desturbé ntán’ mëssa. Fila de doi menuti soi. Ite e fora come n razo, con mia bela assoluzion de miei picei e con trei pater ave gloria che esse dit su per latin, da fè ncora plu mprescia – njeneglé ju nte chël’ultima cropia – per podei jì a pié chi autri, che segur i eva bele fora che i me spetáva. Chero, nòe? Decà no sonve perdoné; delà dut ndavòmán, coche se nia fossa.

E po, n cuarto viade. Sonve oramei trop plu gran e, per no sté nta Fodom a conté su dute mie monade – jache sonve a Belum – vade ite ntel dom. Tò, i confessa dal vero. Vade pro, feje l mio ejam de coscienza e ite a ie conté ju al preve chël che eve da ie conté. Naturalmenter no manciáva l sest comándament e bele me spetáve chël che bele savëve: de cotán’ de viadesc, de ncan, che de tei pensier nò, che coscì e che colà… Nveze, da l’autra pert, sente chël che no n eve mei, mei sentù dì fin an chël di: “Po chisc no n é miga picei! Mëtete demè l cuor n pesc. L à da ester coscita. L Signour l n’à fat che ombe da ester coscita. Fesc pert de nosta natura umana…”. E mi che proe de ie dì che l eva picé, e dël: “Po nò nò nò, chisc nò no n é picei. I picei i epa ben velch de auter… Va pur n grazia de Dio”. Ma várda ti se la no n eva gnánca comica. Àveli rejon chi: nuosc prevesc da colassù – che sul sest comándament i fajëva tragedie da no finì – o chëst da colajù, che vedëva dut natural?

Ncora chëst e po basta. N auter viade sonve al Sánto a Padoa, sot Nadel e veighe ence ilò n cartel co na freza con su scrit “confessionali”. Dai che vade, che po son aposto! Ite. E ite, ite dërt per na tel porta e po na seconda porta che no n eva degugn, finache me ciape n preve senté ju su na tel sort de scagn su per nen parei con damprò n auter scagn vuot. Sonve per ie dì che cherive de podei me confessé, cánche l me fesc demoto che vàde, vàde puro pro. Sci, ma ulà? No n eva sort de confescional.
“Vié vié” e l me cegna l scagn vuot. L se mët la stola ntourn al col, l se fesc l senn de la crousc – che feje ence mi – e po l scomencia a me conté su dël, copache no n esse propio sapù co scomencé nte dut chël blot nautramente col preve ntier bel superados. La deventa che: na gran ciacolada de diesc menuti a ti per ti, fina che ngalin “Và và, che t’es confessé”. Deguna penitenza.
Ma tò, ci chero: e chëla fóssela stada na confescion?

Per cont del se confessé, n fossa e fossa da conté. Siébelo come confescion propia, che de deautri. Sun Chierz, per ejemple, cánche sonve pico, ma mpò da capì, l eva chëla mëda Ina del Picio che ruáva trop daspës a cesa nosta. Na setemana davánt Pasca la jiva cuaji fora de dëla; la jiva ju nte capela sot cesa sua e la passáva stazion per stazion. E nos ciutionve ite da chëla porta ite. Po, ja Sán Jann, la jiva a se confessé davánt mëssa, nte sacrestia. Me recorde che, n viade, l eva dute doi chële porte de sacrestia sarade via e nos ministránc onve bù da se n cavé finche po no l’onve veduda – dëla – se n vegnì da le mëscole fora. I sourc, l preve, l li confessáva nte sacrestia. Se sà ben: a ti per ti, nò sconus davò na grata, e chëst – forsci – desturbáva trop mëda Ina.
E ci dì pa, ncora, de chëla mëda Milia de Ventura sun plaza de la vila? Ie deve plu viadesc n passagio con mia machina fin ju da gliejia da Renac. Pro dëla, nte cesa, steva mia mëda Costánza. N di sonve ilò che la spetáve, cánche me ven pro auto chësta mia mëda mesa desperada e la me disc che: “… L’é colassù che la zapoleia nvia e nca, duta chera. La crei che te l’abe veduda da viere ite n ciamëja (l’eva al secondo piano)… La crei de avei fat n picé che gnánca l preve no ie darà la soluzion… La no sà coche l’avarà da ie l dì… La se vergogna se te l’as veduda…”
Spritada, spo. Spritada per ester stada veduda ite n ciamëja sci e nò da le spale nsu e che chël l fossa sté n picé mortel. Puora mëda Milia!

Spritada mëda Ina, spritada mëda Milia, spritade chële tosate dute vergogna, spritei ence troc de nosautri cánche: “Guai se desmentiéi n picé sol e jéi a la comunion… ilò sci che l diaol l se gode a ve remené ntourn nte le flame del infiern!”. Spo pa l peso no n eva tánt l se confessé, ma la poura de no se avei confessé dut cánt, copache chële gran flame del infiern su na gran fegura che i portáva nte scola la decorëva fin massa ciaro.

autore: Sergio Masarei

provenienza dei testi: “tosat da nnier n.2 – 240 ricordi a ciaval dei agn 1940-60”

lingua: fodom