Gliejia
A soné sun ciampanil
Ogni di, i pruns che ruáva nte sacrestia i se caparáva de jì a soné le ciampane:
“Mi sone chëla grana.”
“E mi chëla picola.”
Soné chëla grana volëva bele dì ester de cuarta, cuinta. E de doi, desciolito: l maiou che savëva da ie dé la dërta trata e la contratrata, l temp de le ncordade e co la fermé; chël auter a trè davò col tignì bot polito. La grana la vigniva sonada da mëssa e da elevazion; la mendra clamáva cinch menuti davánt. Ntánt mëssa, dal vangelo e dal santus, se se n jiva fora de cropia e ite nte ciampanil a trè nte chëla corda pro l prum scialin de le sciale. A jì a soné, la mëssa l’eva duta plu curta.
Ntra de mone e maestra i s’ava metù dacordo, n chël ann, che la sabeda fossa sté lori tosac a soné veie, ence se ora de scola. Nlouta mo, fora de trei-cater a ora stabilida. Degugn vedëva; su na tela, su de corsa su per dute chële sciale de ciampanil, pàra su la rebalta, sièrela ndavò ju, tìrete su n cin de corde, na muota a la cimpana e via da la fè sgourlé plu naut che la vade. Da mëte demè averda, trop averda nte chël strent, che assa basté n mingol per se ciapé l batuncel ntel ce e resté ilò scechi. I plu pichi (chëst nò cánche l eva scola) – che ava ciapé l consens dai maious de jì su ence lori – i se n steva chiec ngramolis ite, duc sperdus nte nen piz ulache dut sourláva, mec nsordis da chële sclefade damprò e co na oglada ogni tánt da le balconade ju da fè vignì i sgric a cialé a dut chël vuot e a chël aut. I maious ie deva de oga, i feráva da le ncordade. Lori savëva.
“Dai, che la fajon sté sudërt” i dijëva. Bel la vedei se astalé sudërt la ciampana plu grana, col batuncel che se fermáva per nen cin. E chelcheun l savëva ence da ie trè l lac al bauncel, che l smëte de soné nten colp e l stiebe mpoié su per la ciampana.
Giustache n chël viade, na trata mplu la i’ava fat fè la rebalta a la ciampana e la corda a la trè su per podei la fè passé soura chël ciuch fora la se ncantáva e no n eva del cajo de la trè su. No ve dighe spo la tatica per jì a ie l dì al mone che nò nò, i no n eva pa nò jus sun ciampanil, ma i ava trat n cin massa da cajù. L fat l é che…
“Mi sone chëla grana.”
“E mi chëla picola.”
Soné chëla grana volëva bele dì ester de cuarta, cuinta. E de doi, desciolito: l maiou che savëva da ie dé la dërta trata e la contratrata, l temp de le ncordade e co la fermé; chël auter a trè davò col tignì bot polito. La grana la vigniva sonada da mëssa e da elevazion; la mendra clamáva cinch menuti davánt. Ntánt mëssa, dal vangelo e dal santus, se se n jiva fora de cropia e ite nte ciampanil a trè nte chëla corda pro l prum scialin de le sciale. A jì a soné, la mëssa l’eva duta plu curta.
Ntra de mone e maestra i s’ava metù dacordo, n chël ann, che la sabeda fossa sté lori tosac a soné veie, ence se ora de scola. Nlouta mo, fora de trei-cater a ora stabilida. Degugn vedëva; su na tela, su de corsa su per dute chële sciale de ciampanil, pàra su la rebalta, sièrela ndavò ju, tìrete su n cin de corde, na muota a la cimpana e via da la fè sgourlé plu naut che la vade. Da mëte demè averda, trop averda nte chël strent, che assa basté n mingol per se ciapé l batuncel ntel ce e resté ilò scechi. I plu pichi (chëst nò cánche l eva scola) – che ava ciapé l consens dai maious de jì su ence lori – i se n steva chiec ngramolis ite, duc sperdus nte nen piz ulache dut sourláva, mec nsordis da chële sclefade damprò e co na oglada ogni tánt da le balconade ju da fè vignì i sgric a cialé a dut chël vuot e a chël aut. I maious ie deva de oga, i feráva da le ncordade. Lori savëva.
“Dai, che la fajon sté sudërt” i dijëva. Bel la vedei se astalé sudërt la ciampana plu grana, col batuncel che se fermáva per nen cin. E chelcheun l savëva ence da ie trè l lac al bauncel, che l smëte de soné nten colp e l stiebe mpoié su per la ciampana.
Giustache n chël viade, na trata mplu la i’ava fat fè la rebalta a la ciampana e la corda a la trè su per podei la fè passé soura chël ciuch fora la se ncantáva e no n eva del cajo de la trè su. No ve dighe spo la tatica per jì a ie l dì al mone che nò nò, i no n eva pa nò jus sun ciampanil, ma i ava trat n cin massa da cajù. L fat l é che…
autore: Sergio Masarei
provenienza dei testi: "tosat da nnier – 100 ricordi a ciaval dei agn 1940-50"
lingua: fodom


